Carta d’enyor a la mar
En la gran quietud d’aquests dies i nits, sento el teu cant incansable. T’he notat embravida algunes vegades; d’altres, la remor suau em deia que estaves en calma. Crec que el meu enyor per tu és més gran que el teu per mi. N’estic segur. M’ho confirmen algunes imatges que he vist, on xalaves i jugaves amb altres companys. Et confesso que m’he sentit gelós. També impotent de no poder gaudir amb vosaltres.
Les aranyes han aprofitat aquests dies per filar les seves teranyines sobre el meu cos. Segures del meu repòs, s’han enfilat fins dalt de tot dels meus dits llargs i prims i han teixit les seves pròpies veles. El vent les colpeja però elles resisteixen. Recordo els dies en què el gregal inflava el meu velam i m’empenyia endins del teu cor.
Trobo a faltar el lliscar suau de la teva pell per la meva esquena; el joc entremaliat amb les teves barbes blanques; el teu esclat en mil esquitxos sobre el meu cos; la frescor de la teva aigua a la meva proa. L’aridesa de la sorra em crema. Em fa por que em creixin arrels, com a les palmeres del passeig, i que mai més pugui tornar amb tu.
Alguna vegada, de nit, ha vingut a veure’m el patró. Se’l veia melangiós també, com jo. M’acaronava amb una tendresa desconeguda i la seva mirada em feia esgarrifar. Em xiuxiuejava que no podíem salpar, alguna cosa del seu món ho impedia. La Sirena d’en Jou i jo ens miràvem i sentíem molta tristesa.
Però aquest matí ha vingut a veure’m i a la seva cara es dibuixava un somriure d’infant. M’ha explicat que demà es llevarà molt d’hora i vindrà. Demà, des del meu llit de sorra compto els minuts. Miro cap a la Punta i espero que sonin els quarts. Quan el rellotge de l’església repiqui les sis, aquest enyor d’ara serà passat i la meva vida tornarà a tenir sentit perquè podré tornar amb tu i, junts, navegar cap a l’horitzó blau.
Maite Sastre i Alsina