INTIMITATS NÀUTIQUES

Era diumenge, però no per això estava ni més ni menys contenta. El que realment em donava xispa i un plus extra al dia, era la llum del sol. Tot i que encara era aviat, dos quarts de vuit del matí aproximadament ja lluïa clarament. El sol entrava sense miraments o potser hauria de dir amb tots els miraments i de forma descarada, per totes les finestres del meu apartament. Un dia de sol, des de la pandèmia era un dia de festeig mariner, eròtic i tendre. Aquell diumenge vaig sortir amb certa pressa del llit, i després de l’obligat pas pel bany vaig escollir intencionadament les calcetes, concretament unes brasileres vermelles que em vaig posar amb certa excitació. Sabia perfectament el lloc i com m’havia de col·locar perquè el navegant de “cuyo nombre ya me gustaría conocer” em veies sense cap destorb des del seu veler.

Jo sabia d’ell que vivia en un veler i coneixia la seva cara i el seu cos. Ell sabia de mi on vivia i coneixia la meva cara i el meu cos. I amb això jugàvem. Amb això i amb la distancia imposada pel confinament, que ens protegia i ens donava confiança i ens permetia fer tonteries com dos nens entremaliats sabent que ningú els vigilava.

Un dia ell em va descobrir des del seu veler de fusta, si!!! un veler com el que tots esteu imaginant ara, si!, just aquest, el que tot navegant li agradaria tenir.

La Covid havia paralitzat el moviment del port d’ Aiguadolç, del Nàutic i també del Club de Mar i evidentment de tot Sitges. Els velers i la resta d’embarcacions, monobucs, patins, catamarans reposaven a la sorra o bé amarrats al port, els pantalans estaven sense gent, les planxes de paddel i paddel surf reposaven a la paret totes endreçades, les zodíacs esperaven sobre de remolcs cobertes amb lones de protecció, cap moviment de res, cap caic surf, cap caiac, res més que el mar, el port, els barcos, ell i jo.

Amb aquell navegant havia posat cara i cos a un de tants mariners que sovint havia passat temps observant i dubtant entre si era passió o obsessió el que sentien pels seus barcos Semblava tinguessin por d’acabar la feina com si això impliqués desaparegués l’excusa per tornar. Sempre traficant, barallant-se i jugant amb les veles, amb els pals amb les drisses, amb els caps amb les escores, amb la coberta amb el casc, no hi havia dubte estimaven els seus barcos, navegar i el mar i ho cuidaven i mimaven.

En aquest context va començar la nostra historia. Eròtica tendre i confinada. El navegant mariner, va adonar-se molt aviat de la meva rutina i hàbit els dies de sol i jo vaig adonar-me’n també molt aviat d’ell.

Amb el confinament sortia a la terrassa a prendre el sol, em deixava bronzejar per aquest sol de tardor primavera tant esperat i benvingut i em deleitava pel so del mar, de les gavines, del vent.., ara tots aquests sons eren nítids i clars i així els gaudia i així m’arribaven.

I quan vaig adonar-me’n del mariner, les calcetes que em posava per prendre el sol ja no eren espontànies ni escollides del calaix a l’atzar, tot el contrari eren curosament escollides i qualsevol moviment era intencionat. Malgrat aquesta intencionalitat tot fluïa entre nosaltres sense més, espontàniament, senzillament succeïa i ens agradava. Amb els dies vam anar evolucionant i vam passar de les mirades a les auto carícies, a mostrar-nos sense més, al toneig i caracterització del nostre cos del seu veler i de la meva terrassa. Cada dia només capitanejava un dels dos, i l’altre assumia el paper de tripulant. Tot sense parlar-ho, sense dir-ho, alternàvem els dos papers sense més però respectant disciplinadament el paper que assumíem cadascun. La sincronització de les carícies era rítmica, perfecte, intensa i no tant, i molt més i no cessaven fins que les nostres mans estaven totalment humides. Decorava la meva terrassa i pretenia semblés un barco, em posava una gorra de capità, de mariner o agafava una canya de pescar…, entre d’altres. Ell tunejava el seu veler, amb samarretes mal posades simulava un barco a la deriva, altres dies amb la bandera pirata onejant i ell, com no podia ser d’altra manera, amb el corresponent barret pirata i el pegat tapant-l’hi un ull. Així amb la distancia i jugant, ens relacionàvem, ens coneixíem i gairebé sense saber-ho ens estimàvem, com aquell diumenge.

No sabíem res més l’un de l’altre i no volíem més tampoc. Ell sabia on vivia, coneixia la meva cara i el meu cos, jo sabia d’ell tenia i vivia en un veler i coneixia la seva cara i el seu cos i era tot el que necessitàvem.